Benvolguda escriptora Hi ha persones que porten la seua trajectòria sencera escrita al front i vostè n’és una. Així que se li cedix la paraula surt tota d’una glopada, no solsament de la seua boca sino que la mirada prèvia al públic i l’imperceptible gest dels seus llavis permet imaginar el seu immediat discurs de defensa de la llengua i la cultura, feminisme i un gran amor per la seua ciutat – els científics acabaran trobant un gen en forma de barranc del Cint–, tot expressat amb la personalitat que ha portat a definir-la com a agitadora, revulsiva, crítica i contracorrent. Per a reblar el clau vostè mateixa advertia –l’última volta que la vam veure a Alcoi– que mai s’ha de posar un micròfon davant d’una persona reivindicativa i, tot seguit, va deixar anar el seu repte, va demanar un carrer per a l’Ovidi Montllor. Si volia suggerir que el nostre cantautor no ha sigut reconegut a casa seua, hauria de discrepar. Pràcticament se li han concedit tots els honors possibles, incloses la Medalla al Mérit Cultural de la Generalitat Valenciana i la Medalla d’Or de la Ciutat d’Alcoi, encara que això no aparega a la nota biogràfica a la wikipedia.

Però he de reconéixer que un carrer va molt més enllà, és una marca incrustada al terreny que dóna testimoni del pas d’una persona, i sí, l’Ovidi Montllor es mereix un carrer. És del tot absurd que tot el que porta el nom de l’Ovidi Montllor a Alcoi siguen serveis al cap i a la fi privats: el Col·legi Major Ovidi Montllor i el Centre Ovidi Montllor d’Acció Cultural. També és absurd que la Medalla d’Or, el més alt reconeixement que concedix l’Ajuntament d’Alcoi, no porte aparellada la prioritat per a donar el nom de l’homenatjat a un carrer, a la primera ocasió, perquè la medalla s’oblida i el carrer és un testimoni permanent, un recordatori dia a dia per a les futures generacions que, a més, van faltades d’exemples.

(Esther Vizcarra es redactora en cap del periòdic Ciudad)