HIPÒLIT BORRÀS MARTÍNEZ

Eren prop de les onze de la nit, i a milers de kilòmetres del nostre poble, en l’Olímpic de Kiev (Ucraïna), el capità de la selecció espanyola de futbol, Iker Casillas, mostrava a tot el món la copa d’Europa que la nostra selecció acabava de guanyar brillantment a la selecció italiana. Tots els components de l’equip espanyol feien pinya i mostraven la seua alegria damunt del pòdium que l’organització havia posat per a la celebració.

En eixos mateixos moments per la megafonia de l’estadi va sonar el nostre pasdoble més internacional, Paquito el Chocolatero. Als sons de l’obra de Gustavo Pascual Falcó, els jugadors botaven i botaven mostrant la seua satisfacció pel gran triomf aconseguit.

Per la seua part en el fons nord de l’estadi els més d’onze mil aficionats també compartien la mateixa música i idèntica alegria. Els periodistes encarregats de la transmissió per televisió (T5) van fer el comentari oportú davant les càmeres, així com en el Carrusel Deportivo de la Cadena SER, on van tallar els comentaris que en eixe moment estava fent Jorge Valdano per a dir que la gent i els jugadors estava als sons del pasdoble contestà festejant la victòria.

L’organització del partit, la UEFA, supose que assessorats per algú de la Federació de Futbol, ja tenia preparat el pasdoble. No van triar la típica i també internacionalment coneguda cançó, We are the Champions, ni el Viva España de Manolo Escobar, sinó simplement Paquito el Chocolatero.

L’endemà alguns mitjans de comunicació, com televisió i algun que altre diari en la primera plana, es van fer ressò d’aquest fet que deixa un trosset de protagonisme al nostre poble Cocentaina, a la nostra música i al nostre pasdoble.

Ja va sonar amb molta força al Prater de Viena ara fa quatre anys quan per segona vegada ens vam proclamar campions d’Europa; també ho va fer al Soccer City Stadium de Johannesburg a Sud-àfrica ara fa dos anys, quan per primera vegada vam ser campions del món de futbol, tancant així la trilogia, cosa que d’alguna manera també fa a Gustavo tricampió, i contribuïx a convertir-lo en patrimoni universal, sense colors ni banderes. Simplement, Paquito el Chocolatero és una mica més de tots.

Una bona forma de celebrar el 75 aniversari de la composició del pasdoble, una nova manera de dir als quatre vents que Gustavo i la seua música van nàixer als peus del nostre Castell, sí a Cocentaina. Per tot això: JO SÓC SOCARRAT, SOCARRAT, SOCARRAT!!!!